L'últim raig d'esperança

Quan va esclatar la primera bomba,jo estava a casa d'en Pau. El seu pare estava empiocat,i ell i la seva mare creien fermament que sortiria del llit,i sobretot, que se'n sortiria d'aquella xacra amb forces. A fora,la bomba havia produït una mena de sisme i les parets d'algunes cases havien col•lidit i així havien quedat convertides en runes. Però allò només va ser a les primeries,perquè acompanyant a aquest projectil,en van explotar molts més. A l'esclat de la segona bomba jo ja estava al carrer. Podia veure com la gent passava corrents i gemegant. Vaig poder presenciar també la gent estesa al terra,ferida,amb traus o que senzillament havia quedat atrapada entre les parets dels edificis que s'havien esquerdat i segons desprès,havien caigut. Entretant,jo seguia allà palplantada i semblava que ningú em veia,o el que és pitjor que ningú em tenia present. Vaig dirigir-me a donar un volt pels bruts i estrets carrerons de l'Eixample amb la confiança de que no s'haguessin produït les mateixes desgràcies que als carrers de la perifèria,però malauradament i com era d'esperar,no fou així Tot estava igual,com si un cicló hagués tingut lloc al bell mig d'aquells passejos. A una certa distància vaig poder constatar que,al llarg dels molts kilòmetres que abraçava el perímetre de la ciutat de Barcelona,tan sols es podia apreciar sang,plors,runes i milers de tropes d'uns homes amb barrets negres i uniformes verds foscos ,els quals incloïen jaquetes de cuir amb botons daurats com els forts raigs del sol,pantalons perfectament planxats i sabates negres com els núvols que tacaven el cel blau aquells dies d'intensa obscuritat. Tots ells portaven a les mans fusells que utilitzaven amb freqüència,quan no estaven enfeinats en programar algun projectil. Vaig voler cridar però els meus pulmons cansats i atrotinats no em van respondre. Que no s'adonaven,que estaven destruint el nostre món,aquells homes? Ho vaig intentar milers de vegades,però la meva veu no emetia cap so,i en totes aquelles persones,ni tan sols en la canalla jo ja no hi estava present. Va ser en aquell moment quan,tot i que volia refusar la idea,perquè no m'ho acabava de creure,em vaig adonar de que aquest cop,m'havien vençut. I que no tornaria a estar present,almenys en aquell indret,fins que no transcorrissin molts anys.

...Perquè l'esperança és l'última cosa que es perd.